El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un parc nacional de l'Alt Pirineu, l'únic que hi ha a Catalunya.[1] Administrativament està dividit entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Pallars Jussà.

Fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955, el segon parc nacional dels Pirineus després del d'Ordesa i Mont Perdut.[2][3] Amb una superfície total de 41.852 ha, és el tercer espai protegit més gran de Catalunya i el cinquè parc nacional més gran d'Espanya.

Destaca el seu relleu abrupte, amb valls en forma d'U, circs glacials, estanys, congostos i tarteres, que són l'herència de l'acció erosiva de les glaceres del Quaternari, majoritàriament sobre granit, però també pissarres, esquists i roques calcàries. La major part del parc es troba damunt dels 1.000 msnm, amb alguns pics que superen els 3.000 msnm, entre els quals el més alt és el Comaloforno (3.033 m).

La vegetació forma un mosaic divers típicament pirinenc, compost per fagedes, boscos mixtos caducifolis, bedollars, pinedes, matollars i torberes. Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El parc conté també una elevada riquesa criptogàmica i briofítica, amb espècies artic-alpines úniques a la península Ibèrica i algunes relíquies terciàries. En total sumen 1.940 espècies de flora, 54 de les quals estan protegides.

La fauna és la pròpia de l'alta muntanya pirinenca, tot i que a les zones més baixes penetra la fauna mediterrània. La componen un total de 340 espècies de vertebrats, de les quals 173 es troben protegides, algunes d'elles amenaçades. D'entre les espècies amenaçades o rares destaquen el trencalòs, l'àliga daurada, el gall fer, la perdiu blanca, el mussol pirinenc, la perdiu xerra, el pela-roques, el milà reial, l'ermini, l'almesquera, el tritó pirinenc i la sargantana pirinenca. D'entre els animals més habituals destaca l'isard pirinenc.

Cada any el parc és visitat per una mitjana de 400.000 persones, i l'any 2015 aquesta xifra va ser de 525.067 persones,[4] amb un increment del 8% respecte de l'any anterior. Pel que fa a la procedència, un 80% correspon a turisme nacional mentre que el 20% restant es representat majoritàriament per visitants d'Israel, França, Holanda i Alemanya entre d'altres.

El Parc té 41.852 ha. de superfície, dividides en dues zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té la categoria de parc nacional pròpiament dit, i té 14.119 ha. Les 26.733 ha. de la zona perifèrica envolten la zona interna i estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més estrictament protegida, i l'exterior.

La zona interna és íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot. En el vessant de Boí, hi hem de distingir la vall del Riu de Sant Nicolau i la capçalera de la vall de la Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta, el riu de Sant Nicolau forma els característics meandres que donen el nom d'Aigüestortes, aquests meandres, que no són exclusius d'aquest lloc, es formen en llocs plans, on antigament havia existit un estany, i que s'han anat omplint a poc a poc de sediments.

En el vessant d'Espot es troba el riu Escrita i l'estany de Sant Maurici. En aquest estany, com molts altres dels Pirineus, es va construir una presa per poder-ne treure més rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats. Aquest conjunt format per l'estany de Sant Maurici i els Encantats és l'altra de les estampes característiques de la bellesa del Parc, i és el motiu que apareix al logotip del Parc.

La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Naut Aran a la Vall d'Aran; de Vilaller i la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; la Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà.

En aquesta zona perifèrica es troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomèrs, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella, el pic de Montardo i molts d'altres.

свернуть