LLETRA:

Els pastors del Canigó,
per defensar la ramada,
tenim mastins i mandró
i un ganivet de muntanya.

Sempre sol prop de les cimes
un pastor jove i garrit
al costat de les ovelles
feia vida dia i nit.

El seu món eren els prats
i els rasos del Pirineu,
l’únic amor del seu cor
una ovelleta de neu.

L’ovelleta es deia Blanca
i al pastor li deien Brau
dels dos la gent en va treure
la tonada que be escau.

Els pastors del Canigó,
per defensar la ramada,
tenim mastins i mandró
i un ganivet de muntanya.

Una nit el brau pastor
quan a la pleta arribava
s’adonà que en el ramat
l’ovella aïmada mancava.

Va tancar tot el cabal
dins el clos, amb mà segura
entornant-se’n vers el bosc
seguit de mastins d’atura.

Son pas lleuger ressonava
dins la fosca de la nit
mentre cridava a sa Blanca
amb tot l’alè del seu pit.

De sobte els mastins lladraren
d’esgarrifosa faisó,
el pastor amb un pesant còdol
va guarnir el seu mandró.

En un revolt del camí
l’ovelleta tremolava
davant seu, amb ulls de foc,
un gros llop la contemplava.

Entre el llop i els dos mastins
greu lluita s’aferrissà,
més el llop era valent
i els dos mastins va matar.

El pastor engegà el mandró
contra el llop amb brau delit,
més sa traça li fallà
per la foscor de la nit.

Llavors el llop triomfant
damunt l’ovella es llençà
més el pastor, decidit,
amb son cos la va emparar.

I prompte, l’home i el llop,
com a llops, l’home i la fera,
rodolaren abraçats
fins al fons d’una timbera.

Sent de matí, altres pastors,
en passar amb la ramada
trobaren morts els mastins
i a l’ovelleta salvada.

En el fons del roquissam
veieren mort el pastor
sa mà tenia aferrat,
encara, un tros de mandró…

Al seu costat el gros llop
sens vida també restava
en el pit duia enfonsat
un ganivet de muntanya!

D’aquest fet ple de dolor
la rondalla es va formar
que diu encara la cançó
que tu no has d’oblidar.

ELS PASTORS DEL CANIGÓ
DEFENSEM L’OVELLA AÏMADA,
AMB MASTINS, EL MANDRÓ
I EL GANIVET DE MUNTANYA.

свернуть