A partir de mitjans de segle V, es bastí un edifici de caràcter funerari. Estava constituït per una gran nau rectangular amb una cambra sepulcral lateral a l'interior de la qual hi havia dues tombes. Cap a la segona meitat del segle VI, la nau sepulcral fou reformada substancialment i va adoptar explícitament la condició d’església cristiana, amb un absis de planta de ferradura a l'interior i de forma pentagonal a l'exterior. La nau es compartimentà amb dos àmbits laterals i simètrics adossats a la capçalera, separats per un estret passadís central que menava cap al presbiteri.
Es conserven diversos fragments de cancell de marbre, que amb tota seguretat devien descansar sobre aquests murets. Finalment, una darrera reforma recupera l’espai únic, i el pavimenta amb opus signinum. Es creu que l’església es va mantenir en ús fins ben entrat l’època monàstica, al segle X o XI.
A l’entorn de l’església, dins l’edifici i del clos delimitat per l’antiga fortificació romana, es va constituir un cementiri del qual coneixem ja 55 tombes de diverses tipologies: formae (obrades amb murs de maçoneria), de tegulae, i monuments funeraris.
La tradició sostinguda des de l’època medieval situa el martiri i l’enterrament del màrtir Cugat en aquest lloc. Una interpretació superficial de les restes arqueològiques avalaria aquesta tradició, però un contrast més aprofundit de les dades arqueològiques i documentals planteja dubtes seriosos i no permet confirmar-ho amb certesa.
L’assentament es completa amb altres edificacions i estructures que depassen el recinte de la fortificació i fins i tot l’actual recinte monàstic.
La singularitat de l’assentament deixa clar que es tracta d’un punt de referència per al territori circumdant de marcat caràcter religiós i funerari, i probablement també de caràcter administratiu.
Museu de Sant Cugat.
Continguts: Pere Lluís Artigues.
Formalització: Rubén Ramírez.
